Treballant a l’Olimp dels déus

Ara que s’acaben les tempestes d’aquesta freda primavera, reprenc aquest blog, tan abandonat, enmig de l’estrany desconcert que sempre tinc quan acabo un espectacle. 

Seguint el consell del meu enyorat professor Jaume Melendres, ordeno els records, i faig balanç de la feina feta durant tots aquest mesos que ha durat la creació de l’espectacle Petruixka al Gran Teatre del Liceu.

La meva primera relació amb la música de Petruixka va ser durant els meus estudis d’aprenent de bruixot a l’Institut del Teatre. Complint tots els requisits de la bohèmia, gastava els pocs diners que tenia en comprar algun llibre o disc, i això m’obligava a ser molt creatiu en la migrada cuina compartida d’estudiant. Un dels discs que vaig bescanviar per un bistec de bou va ser el Petruixka d’Igor Stravinsky. Des de llavors aquesta música sempre m’ha demanat que la portés a l’escenari d’una manera o altra i, finalment, després de vint anys de presència al meu costat, he aconseguit estrenar un espectacle de dansa, amb aquesta música, al Gran Teatre del Liceu. L’espera ha valgut la pena!

La Clara Dalmau i jo, obeïnt els desitjos del príncep Totilau,  vam presentar el projecte al Liceu ja fa més de dos anys i des de llavors l’hem anat adaptant, com sempre fem, a les necessitats de la producció, és a dir: de qui paga. Un dels interessos més grans del Liceu era poder fer un espectacle de ballet amb la companyia IT Dansa, amb els qui ja havien treballat en alguna altra ocasió. Això em va permetre complir un dels somnis de tot aprenent de bruixot: treballar amb ballarins de primer nivell.

Aquest aprenent de bruixot sempre ha tingut l’obsessió pels cossos humans damunt l’escenari, i en com, aquesta carn humana, es metamorfoseja en emoció gràcies a les arts màgiques del teatre. Els bons ballarins són els actors ideals: tenen el cos absolutament dominat i són capaços d’assolir l’expressió de les emocions més fines i profundes amb la senzillesa d’un ésser diví. Sí, treballar amb els ballarins d’IT Dansa és com treballar a l’Olimp dels déus. Hom es meravella de que amb allò tan proper que tenim tots, el nostre cos, ells siguin capaços de creuar totes les fronteres de la realitat i fer coses que cap humà pot fer. Els ballarins trenquen totes les lògiques de la nostra vida vulgar i ens fan pensar que potser també podríem tastar la divinitat si ens belluguéssim tan lliurement com ells. Els ballarins eixamplen l’horitzó de possibilitats de la vida humana. Per això són déus!

Els joves déus de la companyia IT són juganers, trapelles, geniüts, emotius, misteriosos, amables, tendres, treballadors infatigables  i, per damunt de tot, quan es mouen, són d’una bellesa celestial, és com mirar els núvols d’aquesta primavera. Treballar amb ells ha estat un pur embadaliment. Només a causa que el procés de creació de l’espectacle ha estat excessivament llarg (i que m’he hagut de desplaçar a Barcelona),  hom ha tingut ganes de deixar l’Olimp i tornar al món real dels bolos i al meu carro de Tespis damunt l’asfalt.

Durant tots aquests mesos hem après moltes coses. Per exemple ha sigut molt instructiu treballar amb la coreògrafa Catherine Allard, una fidel deixeble del genial Jirí Kylián. I segur que a La companyia del príncep Totilau farem coses molt diferents arran d’aquesta coneixença.  El fet de treballar amb un dels teatres més grans del país també m’ha ensenyat moltes coses. Primer de tot he confirmat la meva creença en la importància de l’estructura dels diners per a la felicitat artística d’una producció: Qui té els diners? Quan els té? A qui els dóna? Quan els dóna? Qui cobra de qui? Etc… El diner, per exemple, estableix la fidelitat i la jerarquia, i això pot ajudar o dificultar un procés creatiu d’una manera determinant. Perquè quan no hi ha el lligam del diner, hi ha el perill, molt habitual, que els espectacles es produeixin abans d’aixecar el teló.

He vist, també, la importància i la necessitat que hi hagi una autèntica confiança en la feina dels altres. En un espectacle amb tanta gent treballant-hi, cal confiar en els altres! La necessitat d’aprofitar-se intel·ligentment del que fan els altres ha estat, sens dubte,  la principal lliçó d’aquest espectacle.

Recordo que en els meus primers espectacles tendia a desconfiar. En qui primer desconfiava era en mi mateix, és clar. Això produïa, per nerviosisme, que desconfiés de tot i de tothom. Si l’escenògraf em portava una proposta que (evidentment) no encaixava en el que havia pensat la meva migrada imaginació, ja no sabia què fer i començava a demanar que això fos més llarg, més curt, més blau, més verd, més nosequè… Evidentment, tots aquests canvis, l’únic que feien és que l’espectacle fos pitjor.

En canvi, i sobretot a partir de la meva relació professional durant uns quants espectacles amb el Martí Doy, he vist que és molt millor recolzar-se en la feina dels altres per poder saltar més amunt. Sumar el talent de tot l’equip artístic a un projecte col·lectiu, com ho és un espectacle, és molt millor que pretendre “corregir-lo” perquè no encaixa amb les meves vagues expectatives. S’ha de tenir generositat i valentia per acceptar que la feina dels altres em pot ajudar. Alhora, també s’ha de saber perdonar les mancances dels companys i donar-los ànims per allò que són excepcionals. Mai no ens hem d’emborratxar amb el licor barat de l’ambició! Quan en algun espectacle anterior he tingut ambició de fer alguna cosa  ”genialosa”, el desastre s’ha produït indefectiblement. Els fracassos m’han ensenyat a intentar mantenir, com l’artesà, el cap sempre serè i tranquil, per tal de no caure en el trist gronxador de la vanitat i la inseguretat. Perquè quan m’ha empès la vanitat, i no he perdut del tot el seny, la inseguretat s’ha produït de manera  immediata, violentíssima i destructiva. Així, amb els fracassos, he anat aprenent a relaxar-me, i a deixar que les coses passin davant meu com un caçador pacient.

En aquest espectacle he acceptat com mai la feina dels altres. Treballar amb l’Anna Alcubierre, el Martí Doy, l’Alberto Rodríguez, la Sílvia García, el Carles Gibert, la Catherine Allard, el Guerássim Boronkov, l’Antoni Arrufat, i molts i molts altres professionals del Gran teatre del Liceu, ha estat una aventura molt emocionant!  S’ha fet evident que com més gran és el vaixell, menys coses ha de fer el capità. Simplement cal preparar una bona ruta abans de començar i, un cop hem salpat, només cal vigilar que es segueixi el rumb correcte i deixar que la resta de la tripulació faci la seva feina. El resultat ha estat interessantísim, al menys per a mi. Bé, i per al públic espero que també.

La companyia del príncep Totilau ens sentim molt orgullosos d’haver portat el timó d’aquest projecte i d’haver apropat aquesta obra tan important d’Igor Stravinsky als nens del nostre país.

Aquí el teniu! Petruixka!

Alguns dels 12 déus d’IT dansa amb els quals hem treballat en el ballet Petruixka.

Ara cal baixar de l’Olimp dels déus i tornar a les coses reals… per exemple cal remenar la terra de l’hort i treure les males herbes. A veure si podrem collir algun tomàquet!

Fins aviat!

El millor teatre del món

A partir d’ara, i si no es demostra el contrari, el “Corral de comedias” d’Alcalà de Henares serà considerat com el millor teatre del món. La companyia del príncep Totilau ha treballat en molts teatres de tot el país: teatres grans, petits, luxosos i casolans, però mai no havíem actuat en un lloc tant prodigiós com aquest.

Com a obrers de l’espectacle que som, vam entrar per la porta de càrrega i descàrrega i, un cop buit el nostre carro de Tespis, vam pujar a l’escenari a organitzar el pla d’atac del muntatge amb el cap tècnic de la sala. De l’escenari estant, mirant a la platea, tots els components de la companyia del príncep Totilau vam quedar meravellats! En el nostre silenci vam tenir una sensació tan agradable i recomfortant que hom somrigué de manera automàtica, sense pensar-ho, amb la mateixa facilitat que es diu “fava” o es respira… Oh, meravella de les meravelles!

La platea és d’unes mides tan properes que sembla gairebé una miniatura pensada perquè els prínceps puguin jugar a fer teatre. La seva forma és  tan acollidora que fa la impressió que un actor podria abraçar tot el públic des del prosceni. Drets, mirant la volta elíptica de les llotges, ens vam adonar del conjunt de capes històriques que constitueixen aquest espai. Aquestes capes o estrats, com diria un arqueòleg, són com una màscara teatral damunt d’una altra que, com en una pintura renaixentista, creen una densitat de veladures molt acollidora. Es veuen 400 anys de transformacions teatrals d’un sol cop d’ull: Els còdols de riu que formen l’empedrat del pati del corral, s’il·luminen darrere el terra de vidre de l’última restauració ministerial. Els contraforts de fusta, perfectament sanejats i ignifugats, ens evoquen una època més senzilla i més essencial, l’època del Segle d’or espanyol.

Com tots els corrals de comèdia, el d’Alcalà de Henares té l’origen en un pati entre quatre cases. El seu ús com a teatre va començar abans de 1600, quan les companyies de teatre van aprofitar el pati natural que es produïa entre aquestes quatre cases com a espai teatral. Aquest espai és molt antic al Mediterrani, de fet prové de l’impluvium romà. Al centre del pati hi ha un pou on les senyores agafaven aigua per a la vida diària. El subsol de la finca és ple d’aigües subterrànies i un tècnic ens diu que un veï hi té una piscina antiquísima. El pou és un element molt important pels teatres. La seva estructura, tradicionalment de fusta, sempre ha agraït la presència de l’aigua per mantenir l’humitat necessària per tenir una bona acústica. El que passa és que ara et diuen que el pou es va construir per millorar l’acústica quan la millora és un fet purament casual.

Parlant amb els tècnics sobre aquesta joia arquitectònica de la història del teatre espanyol, discutim sobre la volta elíptica que els romàntics van construir damunt el rectangle renaixentista. En un moment de la història es decideix (qui?, no ho sabem…) construir les llotges del teatre seguint la forma d’una volta elíptica que queda tallada en un dels seus extrems per l’embocadura de l’escenari. Aquesta corba fa que les llotges que es situen més a prop de l’embocadura mirin no a l’escenari, sinó al centre de la platea, com si l’important fos mirar al públic o ser mirat… És a dir, el públic es converteix en el coprotagonista del fet teatral. La trama narrativa d’un espectacle s’entrellaça, en aquest espai, amb les trames humanes de la vida real d’Alcalà d’Henares. On és la realitat? L’elipsi produeix un desenfoc sobre la resposta. És un desenfoc imprescindible perquè es produeixi la màgia del teatre. És un desenfoc com quan en un espectacle un personatge fa teatre, com en “El somni d’una nit d’estiu”, o en el “Hamlet” de Shakespeare. En aquest desenfoc la realitat només és en la ment de l’espectador i gràcies al poder constructor de la imaginació apareix, potentíssima, la realitat de la història representada, i llavors tot és creïble. En el corral d’Alcalà tot sembla pensat i mesurat per a la materialització de la fantasia. Pels tècnics del teatre, però, tot això és xerrameca. I ens diuen que la volta elíptica va ser construïda per millorar l’acústica… Jo ho dubto molt. Les preocupacions per l’acústica és una mania moderna dels especialistes causada pels desastres arquitectònics actuals. Però en un corral com el d’Alcalà mai no hi han hagut problemes d’acústica. Per mi l’elipsi es produeix per un desig naturalíssim de fondre’s amb l’espectacle teatral i poder veure l’espectacle mentre s’és vist. És l’exhibicionisme perfecte.

Un cop finalitzat el muntatge, els tècnics ens fan una visita més detallada del teatre. Des del fossat empedrat de  sota la tarima anem a les encaballades glorioses que aguanten el sostre, i també el modern equip d’il·luminació. Al recó més extrem del segon pis, entrant de ple a l’espai que delimita l’embocadura, hi havia una llotja privada que es situava, com déiem, ja a l’interior de la caixa escènica. En aquesta llotja s’hi conserva una porta que donava a l’antic edifici de veïns i que servia perquè les vídues es trobessin amb els seus amants buscant consol o gresca. Les senyores creuaven la porta, i en el territori ambigu i privat d’una llotja a l’interior de l’espai de fantasia teatral, hom s’abandonava a les batalles de Venus mentre, de tant en tant, s’aixecava el cap i es seguia l’espectacle des d’una posició de privacitat privilegiada. Això de les vídues, diu el tècnic, és el que expliquen les guies turístiques del corral de comèdies, en un intent de fer més acceptable la luxúria. Per a mi, l’erotisme, i fins i tot la cosa prostibulària, és un fet tant consubstancial de la vida teatral, que no cal ni parlar-ne. Però he de dir que m’entusisma la materialització tant institucional de l’Amor que té aquesta llotja del Segle d’or. Visca el Segle d’or!

Un altre element prodigiós d’aquest teatre són els canelobres que il·luminen el pati de butaques, i que com que antigament eren de cera, estaven penjats d’unes cordes que pujaven i baixaven al començar i finalitzar la funció teatral. Aquest moviment del foc i la llum adquiria un caràcter molt cerimoniós. Llàstima que aquest moviment no es conservi en l’actualitat! El que sí que conserven dels temps màgics de quan no hi havia electricitat és la senyal per començar la funció: sona una campaneta, com la que l’aprenent de bruixot feia sonar quan era escolanet a l’església del seu poble just abans de la consagració de l’Eucaristia. Fantàstic! Això ho he de mantenir en posteriors espectacles! I és que aquesta campaneta és una cosa tan casolana i alhora tant mística que res podria ser més adequat. És la campaneta que anuncia la transubstanciació catòlica de la matèria del pa en el cos de Crist i, en el cas del teatre, la transformació dels actors i titelles en reis i prínceps!

Les dues funcions que hi vam fer van anar molt i molt bé. Han estat un pur somni. Tot i el fred, entre funció i funció, hem passejat per la bonica ciutat d’Alcalà d’Henares. Hem visitat la Universitat i la Catedral-magistral d’Alcalà. Hem menjat un cocido celestial en el Meson de Castilla la Mancha del carrer Portillo, un lloc familiar i tradicional. No hem pogut visitar la casa natal de Cervantes perquè és dilluns, però ens diuen que és un camelo per a turistes. Llàstima!

Marxem d’Alcalà amb un gran record del teatre, del seu equip de professionals i d’aquesta bonica ciutat castellana tan antiga que esperem tornar a visitar amb regularitat d’ara endevant.

El “Corral de comedias” d’Alcalà de Henares, on hi hem fet les millors representacions de La tempestad de Shakespeare. Vini, vidi i vincit! Com deien els grecs…

Fins aviat!

L’estufa de Descartes

Arraulits i contents, al voltant de l’estufa, anem passant les hores d’aquests vespres negres i silenciosos. L’alegria nadalenca dels carrers emmascara, amb bombetes de colors,  la fredor solitària del món. Un univers sense fons sembla entreveure’s  enmig de les ventades, però nosaltres no li fem cas. La llum de la tardor s’enfosqueix, el terra es glaça i s’emmudeix. Tot perd el nom i la forma excepte la nostra estufa vermella, encesa i triomfant, a la petita estança del Palau d’hivern.

Després d’un dia atrafegat de feina, venent “Cavallet de cartró”, amb el telèfon sempre penjat al coll i les mans a l’ordinador, arriba el capvespre i és el moment d’aturar-se i descansar. Llegir i cuinar són les nostres principals activitats durant les hores tranquiles que es van esborrant mentre ens arriba la son. Començo l’últim llibre d’Antonio Damasio: altre cop les antigues separacions de cos, ment, consciència, ànima… ja veurem com acaba. Dono voltes a la idea del pensament màgic, aquesta tara humana que ho ha creat tot, i molt especialment l’art. El teatre no existiria si no funcionessim, des de l’home de les cavernes, amb el pensament màgic.  La Clara llegeix un Pulitzer que l’entusiasma: “Olive Kitteridge”. Ai! Com enyorem Amèrica! Mentre llegim, fem un caldo de verdures que perfuma tota la cuina amb olor d’api i xirivies. El príncep ens hi fa tirar una perdiu que ha caçat. Hi afegim una mica de farigola. Torrem una llesca de pa damunt l’estufa de llenya. Un pa comprat al forn del carrer del Roser, a Igualada, on encara fan pa de veritat. Aquest forn ha estat l’últim gran descobriment. El pa torrat amb oli del forn del Roser és el menjar més exquisit que un home sa i amb esperit d’aventura pugui aspirar. Això del pa amb tomàquet està molt sobrevalorat. Com tantes altres coses dels nostres temps!

Encenem la televisió que el príncep Totilau té a l’antiga biblioteca del Palau d’hivern i que, generòs, ens deixa ocupar amb llibertat. La guerra avança i l’aprenent de bruixot medita sobre el futur de la nostra feina. Segons sembla, uns senyors des de les illes Cook i altres paradisos fiscals ens buiden la caixa d’estalvis i tenen la intenció d’arrencar-nos els queixals.  Els polítics somriuen per demostrar estabilitat econòmica i ens diuen: ara haureu de treballar més per menys durant almenys deu anys. Després esdevindrà, com per art de màgia, una altra gran crisi per continuar amb aquest saqueig global tant suculent. I ningú no hi pot fer res! Campi qui pugui! L’antic món sembla acabar-se i unes noves regles han d’imposar-se. Quina nova filosofia dominarà?

Nosaltres apaguem la televisió, ens tanquem a la cuina del Palau d’hivern i somniem amb una vida arcaica i simple. Una vida de caminar, buscar bolets, collir herbes i tallar llenya… (pausa llarga). Fer pa, cuinar, dormir i tenir fills… (pausa encara més llarga). Una existència obeïnt els tons i ritmes de la llum. I quan arriba el capvespre, seure al voltant de l’estufa roent i esperar un moment de gran llum interior, com li passà a Descartes: Cogito ergo sum! Esperem el moment de la gran inspiració que ens permeti dibuixar un pla artístic possible per als propers anys. Què hem de fer? Com podem sortejar la crisi i millorar el nostre teatre? Però com que l’estufa es consumeix i la gran llum no arriba, ens posem, plens de joia, els aclucalls de l’ase i continuem avançant pas a pas i dia a dia en aquest viaje a ninguna parte de les actuacions. Pugem al nostre carro de Tespis i marxem cap a Irun amb La tempestad.

Conduïm de nit sobre el gel. On som? Ens enfonsem a la geografia minúscula i desconeguda d’Espanya. Ah, les nits màgiques d’Aragó! El nostre churrumbel s’acaba adormint i accepta que els seus pares no son paios. Entrem a la rutina del bolo hivernal. La Maria i l’Andreu estan simpàtics i eixerits després de tants dies de no veure’ns. Subratllen la precarietat de la vida teatral a Barcelona. El viatge és llarg i, després de repassar molt professionalment el text de La tempestad, s’endormisquegen. Silencis de furgoneta. Jo engego els meus monòlegs absurds quan m’avorreixo conduïnt. Dic la primera estupidesa que em ve al cap. Mantinc el so del discurs per no caure en el tedi del volant.  Què som sinó discurs? Un discurs absurd, però simpàtic i aparent. El discurs màgic que crea el món! O com dirien els grecs: el logos spermaticus.  Arribem plens de joia a l’hotel Altovento de La Muela. Un hotel que sembla una capsa de mistos al final d’un passeig d’arquitectura horrible, típicament espanyola. Al costat de l’hotel hi ha un mistreriós “Museo del viento”. Rompan filas i cadascú a la seva habitació. El nostre churrumbel es desperta i ens fa ballar flamenco una estona. Finalment s’adorm, esgotada, i ens dóna una nit tranquil·la, acompanyada càlidament pel motor de l’aire condicionat. Em llevo a les cinc del matí i no hi ha cafè fins a dos quarts de vuit! Això és inhumà! La noia de recepció s’espanta i em pren per un captaire. “¿Usted, está alojado en el hotel?”. Sort del llibre d’en Damasio!

Després de travessar un paissatge ple de roures amb les fulles ben seques, un paisatge enblanquinat als cims i amb unes quantes ovelles escultòriques que decoren les pendents gairebé verticals de les valls del País Basc, arribem a Irun . El muntage és molt àgil, gràcies a l’ajut de l’equip de tècnics del Teatro Amaia. Els nois parlen en euskera amb total naturalitat. Aquesta llengua dóna a l’oïda una bonica sensació de fortalesa.

La nostra escenografia es va envellint amb els bolos. Sempre s’han d’arreglar petites coses, amb la sensació que en qualsevol moment acabarà per desfer-se del tot.  Això em fa adonar que tendeixo a fer un teatre gairebé al límit de les nostres possibilitats materials, tècniques i artístiques.

Un públic molt ben vestit omple la platea inclinada del teatre. Hi veig parelles soles, sense fills. Aquestes parelles misterioses al teatre m’encuriosegen. Són programadors? Col·legues? Espies? L’actuació funciona molt bé. El públic està atent i calla amb interès. Penso que les coses bones a l’escenari només s’aconsegueixen amb temps. Això és molt important de cara a preparar un nou espectacle. Assajar lentament.  Grans aplaudiments i molta gent baixa al prosceni a parlar amb els actors i apropar-se als titelles. La Raquel, una acomodadora del teatre, s’ha encarregat de fer de cangur de la nostra filla. Li estem molt agraïts i li prometem una capsa de bombons. Ens saluda el Javier Garcia, el programador del teatre, que ha confiat en nosaltres. Se’l veu molt satisfet amb l’actuació i nosaltres ens sorprenem una mica. Diu que ja n’està tip del teatre que tracta els nens com a babaus. Un teatre de caca, pet, cul, pix. Treballar per un home així ens fa molt feliç i ens dóna esperances.

Tornem cap a casa. Dormim a un hotel glaçat de la ciutat de Corella. L’endemà arribem al Palau d’hivern i encenem altre cop la nostra estufa cartesiana per continuar passant els capvespres d’hivern amb la il·lusió que potser algun dia tindrem una idea genial, una idea clara i distinta a partir de la qual fundar el nostre teatre futur.

El gran René Descartes (a la dreta), ensenyant geometria a la reina Cristina de Suècia.

P.D. La meva costelleta llegeix aquest “post” i diu que em repeteixo… Disculpin! Deu ser l’edat.

Fins aviat!

Viatge a Itàlia

Aquest estiu, que ja està mig oblidat, l’hem passat treballant com tots els estius. Quan era estudiant de teatre creia, en la meva imaginació innocent, que els estius els passaria de festa major en festa major fent bolos amb els meus espectacles. Però la realitat és que per una companyia de teatre infantil, l’estiu és l’època d’entrar a la sala d’assaig perquè el públic no vol tancar-se a un teatre per veure un espectacle sinó que prefereix seure a una terrassa i prendre una orxata. Sàvia decisió!

A més a més, com que els mesos de juny, juliol i agost tenen aquests dies interminables, aprofito regularment l’època estival per preparar la nova obra de teatre. Aquest fet ja s’ha convertit en una tradició en la nostra vida professional. I de fet, aquests darrers dies ja he estat rebent tota l’artilleria bibliogràfica que em servirà per preparar l’espectacle de l’estiu vinent. Sí, encara no he acabat l’espectacle d’aquest estiu i ja m’omplo l’agenda de l’estiu vinent. Me l’omplo tant que no sé si és massa realista… Ja es veurà.

Durant tot aquest estiu no hem pogut fer gens de vacances, com és natural. Però bé, això de fer teatre tampoc no se’n pot dir treballar. I per compensar el meu complex de turista frustrat, cada vespre, quan la nostra filla queia rendida al llit, he estat llegint “Viatge Itàlia” del senyor Goethe. Llegiu-lo si encara no ho heu fet. Això sí que és un viatge! Quin home aquest tal Goethe! Durant el seu viatge d’Alemanya a Itàlia té una obsessió vivíssima per les roques i les formacions geològiques. Després el interès s’eixampla a tota la natura i els seus coneixements científics ens col·loquen en una posició compromesa…. Sempre els noms de les coses! Com es diu aquesta planta? I aquesta pedra? En Goethe ho sabia! En arribar a Itàlia l’autor alemany viu en  una celebració permanent. Quina vida més plena! En Goethe s’apropa al cràter en erupció del Vesuvi! Les forces irracionals de la natura el dominen! El geni queda transformat.

Havia llegit Goethe a l’adolescència: “Werther”, “Faust”, “Wilhelm Meister” i en tinc un record molt agradable. Aquest “Viatge a Itàlia” ha estat un feliç retrobament amb un amic que hauria de cuidar més. Un vell amic que, molt generosament, m’ha acompanyat en tot el procés d’escenificació de “Cavallet de cartró”.

“Cavallet de cartró” és un espectacle que ha sorgit després d’una sèrie de coincidències gairebé meteorològiques. Això demostra que la creació teatral d’una companyia té més a veure amb l’aparició de bolets que en el geni insubornable del seu director. La idea de fer un espectacle sobre poesia per a nens es guardava plena de pols en un racó poc transitat de la meva memòria. Lectures caòtiques em van portar reiteradament a la poesia de Josep Carner i la idea es va haver de desempolsar. Vaig parlar-ne amb el meu equip de treball més proper, la Clara Dalmau i el Martí Doy,  i el projecte va anar prenent forma, o millor dit: es va anar metamorfosejant tenint molt en compte el públic i el mercat (són coses diferents) a qui anava dirigit. La nostra idea era fer un espectacle sobre poesia per al públic més petit perquè creiem que la infantesa és l’època per excel·lència d’obertura poètica a la realitat. Aquesta idea té uns certs riscos en el nostre mercat de teatre per a nens perquè hi ha programadors que consideren la poesia com la gota més destil·lada de la cultura i, per tant, inassequible als infants. El que passa és que nosaltres creiem que els infants tenen una sensibilitat i intel·ligència esmoladíssima. Un exemple molt clar el tindrem si observem una estona el príncep Totilau en el seu quefer diari…

Salvant les distàncies, quan recordo la meva infantesa, recordo que les sensacions estètiques eren d’una totalitat aclaparadora. Res no ha sigut tant potent com la sensualitat de la infantesa. Després, de mica en mica, tot ha anat disminuint. També la intel·ligència. Quan ets un nen, el cervell treballa a una velocitat brutal i això fa que tot ens sembli lent. Les hores tarden molt en passar quan som nens, i els minuts, els dies, l’any, que sembla etern…  Ara el temps s’escola sense adonar-nos-en perquè el nostre cervell cada dia va més lent. Vivim amb menys intensitat, vivim estabornits, catatònics. La nostra sensualitat estètica no és ni l’ombra de quan érem nens. I és per recordar aquesta època originària (com diria Heidegger) que hem fet “Cavallet de cartró”.

Vam començar saquejant primaveralment les biblioteques públiques de la nostra comarca a la recerca de poemes bonics i entenedors, i que a més poguessin formar part d’una dramatúrgia. Tot i que al començament tenia al cap fer servir poetes noucentistes i modernistes, finalment i de manera natural, hem anat a parar als poetes dels nostres dies: Joana Raspall, Lola Casas, Miquel Desclot i d’altres no menys importants. La dramatúrgia s’ha anat tancant de mica en mica amb un parell de setmanes d’assaig i d’estira i arronses, i ha pres la forma que té ara.

La Clara Dalmau (esposa amantíssima) és l’única actriu de l’espectacle i el treball amb ella ha estat agradable i fàcil. Crec que això ha sigut així perquè no hem perdut gens el temps havent de demostrar res a ningú. És l’avantatge de la vida matrimonial, de la mongeta tendra i de l’arròs bullit. Si faig memòria de la nostra trajectòria veig que és l’espectacle que hem realitzat amb més poc temps, amb menys pressupost i, potser, serà l’espectacle fet de manera mes feliç. En aquest estiu de treball, els dies han anat passant silenciosos sota l’ombra tranquil·la de la sala d’assaig. Dies sense massa preocupacions, a part d’una pneumònia del Martí, el nostre escenògraf i titellaire, que l’ha deixat fora de combat a la recta final abans de l’estrena. Això ha constatat altra vegada que un espectacle es fonamenta en les coses materials: la carn, l’espai, el vestuari, l’escenografia, els titelles, els objectes, la llum… Quan tot això no es té totalment, no es té l’espectacle. Encara que hom pugui pensar que amb la idea  ja es pot anar tirant durant els assaigs, no és fins que es tenen els objectes materials finals que l’espectacle no apareix a l’escenari. El teatre és l’art de la transformació de la matèria. Ja ho hem dit moltes vegades. El teatre no és un art d’idees o objectius.

Pas a pas, vam anar avançant per l’estiu adormit  i quan quedaven un parell de setmanes per agafar el vaixell que ens portaria a l’illa de Mallorca per l’estrena em vaig adonar que vivíem en un estat de fluïdesa total. En aquest moment de la creació, tot funcionava sol, sense esforç. Només calia deixar-se emportar per l’espectacle. En les últimes setmanes d’un procés d’assaig les coses esdevenen amb un cert automatisme, flueixen amb nosaltres a dins. És un moment on ja no hi ha pors, ni dubtes, ni recances i es fa el que s’ha de fer. Llavors penses que després de l’estrena ja vindrà el moment de reflexió i replantejaments. I inevitablement l’espectacle adquirirà una forma més definitiva. Llavors serà el moment de fer un vídeo i unes fotografies per vendre’l i, si Déu vol, fer molts bolos. Aquest és l’objectiu! Aquest és el nostre “As you like it”! Esperem que la nostra feina agradi als programadors. Tot i que una fira és un lloc arriscat per estrenar si l’espectacle no està bé… Jo estava tranquil d’aquesta estrena a Mallorca, però sabia que d’aquí un mes a Manresa encara estaria millor, i a la Mostra d’Igualada pel maig, tindria la netedat i gràcia de la feina de l’artesà per tal que semblés com si l’espectacle no tingués cap autor, com si fos un producte de la naturalesa,  aquesta és la nostra màxima aspiració artística.

Així doncs, sense adonar-nos-en,  inevitablement com la mort, ens hem plantat a l’estrena de “Cavallet de cartró” a la fira de teatre nois i noies de Vilafranca de Bonany.  L’estrena ha estat emocionant, estranya i dolorosa com un part, però finalment molt feliç. Sentim un gran entusiasme per l’alliberament. La Jerònia, una amiga mallorquina, ens ve a veure i ens regala dues sobrassades (l’una pica i l’altre no). Només per agradar a la Jerònia, i per les sobrassades, ja ha valgut la pena tota la suada. Celebrem l’estrena a S’estanc vell: frit i un bon vi. En Pere, l’amo, m’explica que això del frit s’ho van inventar els xuetes (els meus germans sefardites de Mallorca), per demostrar a tothom que menjaven més porc que ningú. La por devia ser colossal…

L’illa de Mallorca cada dia m’agrada més. Les palmeres, Phoenix canariensis com diria Goethe, esclaten davant les masies en una festa major vegetal. Les cases, tan ben posades, de color d’or i de llavor de blat, reposen en un paisatge sense homes. Vora Palma, l’obsessió dels molins de vent, alguns desballestats i que semblen antenes receptores del cosmos infinit. El cavall quiet a la cleda, el pou blanc, i el mar a l’horitzó, que en una illa ho és tot. Com sempre, no hi ha temps per veure la catedral. Entrem al vaixell de tornada amb altres camioners i ens donen un camarot. Dormim una son estranya i artificial. Marejada habitual. En Goethe va fer el viatge d’Itàlia a Sicília. Llavors no hi havia Balearia ni res que s’hi assemblés. El pobre escriptor va passar un munt de dies estirat a la bodega del veler, suportant el mal de mar amb un estoïcisme envejable. L’arribada a Barcelona es fa en mig d’un cansament generalitzat. El cel és blau i fosc.  L’endemà, miro a la xarxa i per sorpresa nostra llegeixo la notícia que hem guanyat els premis Bòtil en els quals participàvem. Sentim un gran agraïment pels amics de Mallorca que ens han recolzat i descansem uns dies tranquils i feliços per haver estrenat.

L’estimat amic Goethe a Itàlia!

Anem a per les “Converses” d’Eckermann!

Fins aviat!

Una dramatúrgia, si us plau.

A causa de la llibertat amb què treballem sota la protecció del nostre estimat Príncep Totilau, la manera amb què aquest aprenent de bruixot s’apropa al primer dia d’assaig d’un nou espectacle, vull dir “Cavallet de cartró”,  és d’una irresponsabilitat sorprenent. Si bé en els meus espectacles anteriors la preparació prèvia als assaigs es caracteritzava per unes etapes consecutives d’anàlisi, planificació, i acumulació de substàncies adrenalíniques generades (in crescendo) durant l’habitual transtorn del son, he de reconèixer que la meva tendència actual és la de presentar-me davant d’un nou espectacle amb una innocència beatífica.  Això és agradable. Cada dia pateixo menys, potser pel convenciment que hi ha coses molt més importants que el teatre, començant pel somriure de la meva filla, i acabant per les meves tomaqueres (que avui no he regat!). Ara bé, no tothom hi està d’acord amb aquesta debilitat meva, i els companys de La companyia del príncep Totilau  em demanen que concreti una dramatúrgia, si us plau, per poder avançar les seves parts. Aquest és el cas del Martí Doy, el titellaire oficial de la companyia que necessitava una mica de definició conceptual.

Jo pensava: tu fes el que vulguis (escenografia i titelles) i jo ja faré l’espectacle després… Però no se l’ha empassat. La meva estimada senyora li dóna la raó:  -Ens tens una mica abandonats.- diu. Així doncs, mogut altra vegada per la vegonya (gran sentiment!), redacto un document de tres pàgines amb les línies bàsiques de l’espectacle que començarem a assajar d’aquí un parell de setmanes. La lletra impresa calma els nervis i tothom es posa a treballar. Al cap d’un parell de dies el Martí ens presenta uns esbossos d’espai escènic que ens agraden molt.  La Clara enllesteix els papers per a la subvenció i manté la legalitat jurídica i fiscal de la companyia. Jo em poso a enregistrar a la meva nebodeta Laia, que farà la veu del titella protagonista de l’espectacle.  La música de l’espectacle em volta pel cap: Schumann? Mozart? Això és important per a mi. A partir de la música pot aparèixer tot un món escènic. És el que em va passar amb “Sis Joans” i la música per orquestra de Claude Debussy.

Després, a la sala d’assaig, tot pot canviar. La sala d’assaig serveix per comprovar. Aquí és on segueixo la principal llei de Parmènides: “El que és, és, i el que no és, no és.” Important idea! El teatre no és un art teòric. Les teories serveixen de poc. Si hom té una gran teoria al cap i en mirar a l’escenari no la veu enlloc, el millor que es pot fer és resar un Parenostre per Parmènides en senyal d’agraïment. El que no és, no és!

Un altre mètode que cada dia utilitzo amb major deshinibició és el mètode catatònico-compulsiu combinat, en un segon moment, amb el mètode analítico-destructiu. O dit amb altres paraules: em quedo en estat catatònic davant de l’escenari i faig el que primer em passa pel cap… i després miro d’arreglar-ho. Aquest és un gran mètode. Quan era jove la intuïció em feia basarda. Em pensava que era cosa de genis i que per tant jo no en podia tenir. Actualment associo la intuïció a la foscor i al caos, i en això en sóc un expert. La intuïció no té pare, ni mare. Apareix gamberra enmig de cualsevol lloc. No respon a les preguntes que se li fan i transmet una autoritat absoluta que molts grans dictadors haguéssin volgut tenir. Quan hom ja ha desistit de convertir-se en un artista genial, el que millor es pot fer és seguir en obediència cega l’ancestral  intuïció. Aquesta capitulació és comodíssima i facilita molt la feina.

A més a més, la generositat del príncep Totilau no té límit. Quan de vegades baixa a la sala d’assaig (les antigues porqueres del palau), sempre està de bon humor i mai no exigeix cap mena de resultat. Això m’ha anat acostumant a no haver de demostrar mai res a ningú, ni tan sols al pare del príncep,  S.A.R el Rei Venceslau! Aquesta confiança és, també, molt útil. Fa que s’aprofitin molt més les hores i el resultat és molt més assequible. Haver de demostrar alguna cosa és una obligació pesadíssima. El pur joc és el motor que millor funciona. Siguem, doncs, pragmàtics.

Una dramatúrgia és un pla d’atac. Quan aquest pla és molt detallat significa que al darrere hi ha un visionari privilegiat. Preveure-ho tot és una tasca per a bruixots consumats i no per a un aprenent com jo. La meva imaginació pel teatre és escassísima. Sóc un obrer de l’espectacle , no un intel·lectual. I dirigir té més a veure amb una activitat física que mental. De fet el teatre es basa en la transformació de la matèria que hi ha a l’escenari, tant si és de fusta com de carn humana. Tot i que aquí hi intervenen certes pràctiques màgiques, ho reconec. Pràctiques que no domino…

De vegades, el pla d’atac consisteix en acumular armes que hom vol fer servir en el moment de la batalla dels assaigs. L’acumulament d’armament no implica que s’arribi enlloc concret, però sí assegura un bon castell de focs. En el meu cas, els objectius de les dramatúrgies són d’una vaguetat insostenible. No treballo mai a partir del que vull dir. Potser això seria més adequat per a un filòsof. El mestre Albert Boadella parlava de la transformació del caos previ en la ment del director, en  l’ordre de l’escenificació, i d’aquest ordre tornar al caos en la ment de l’espectador. Aquesta constatació de la seva pràctica artística em sembla d’una sinceritat molt generosa, com acostuma a fer-ho el mestre.

Afirmar què volia fer Shakespeare amb el seu “Hamlet” és molt agosarat. Un antic professor de l’Institut del Teatre deia que “Hamlet” era la història dels tres porquets: Hamlet, Laertes i Fortimbràs. Tots tres havien perdut el pare en circumstàncies violentes i guanyava qui tenia una conducta més ferma i decidida per venjar-se, és a dir guanyava Fortimbràs. Què volia dir Shakespeare amb això? Constatava un fet històric. La xerrameca o el foc d’encenalls no van enlloc davant el treball continuat. Però és evident que també deia moltíssimes coses més. Tenim aquí l’estructura d’un arbre amb el tronc, les branques i les fulles que de vegades s’entortolliguen. D’on van sortir totes les fulles? Potser del quadern del princep Hamlet “Ah, el meu quadern!”. Com escrivia Shakespeare? Anava tot el dia amb un quadern a sobre? Es cremava les celles durant les nits de Londres? Escrivia a l’escenari amb els actors? O potser ho feia tot alhora! Aquesta va ser una altra lliçó del mestre. A l’hora d’escriure només hi ha una norma que valgui: Campi qui pugui!

Així doncs, ens plantarem el primer dia d’assaig de “Cavallet de cartró” amb quatre elements escassos sense saber massa on anem. Bé, no és just dir que són escassos perquè tindrem un espai escènic molt definit i això és la base de qualsevol escenificació. Tindrem, també, una tria de poemes a escenificar ordenats seguint el pas de les estacions i el pas de les hores del dia. Tindrem uns titelles i objectes que ens ajudaran a escenificar aquests poemes. Tenim una actriu a punt per a qualsevol cosa. I tenim una filla que ens serveix d’inspiració. És com si féssim un espectacle per a ella. Perquè li agradi a la nostra filla i, per extensió, perquè agradi a tots els nens del món. Em sembla que n’hi ha prou, no? Doncs deixem-ho aquí. De res.

Diumenge passat vam actuar a Caldes d’Estrac amb “La tempesta”. L’èxit va ser important (dintre de la nostra petita economia de l’èxit). Potser ha sigut l’actuació en què ha funcionat millor l’espectacle. Al final de l’actuació, la satisfacció es va escampar feliç per la matèria cansada dels nostres cossos, amarats, com estàvem, d’una suor plena d’orgull. El retorn a la companyia de l’actor Andreu Sans també hi ha influït. És un retorn que m’omple de felicitat, tranquil·litat i complicitat. Amb aquestes sensacions encarem els propers bolos de “La tempesta” amb il·lusió renovada, sabent que l’espectacle pot millorar ostensiblement. L’Andreu és un actor pervers que mai abaixa la guàrdia de l’autoexigència. Ara bé, això ho fa amb alegria i, sobretot, sense vedetismes. És molt juganer i busca sempre els treus peus al gat dels personatges i de l’obra amb l’objectiu de passar-s’ho bé. El to lúdic de l’Andreu escampa un ambient agradable entre la companyia que fa de molt bon portar les suades d’aquests bolos d’estiu.

Aquest paradís somniat de Joaquim Sunyer es diu “Mediterrani”. En quina platja de Sitges el va pintar en Sunyer? O va ser a Vilanova?

Haurem d’anar-hi una tarda, ara que s’acosten quatre dies de vacances abans no comencem amb els assaigs de “Cavallet de cartró”…

Fins aviat!

Desembocadura

Nombrosos fans, capitanejats per un tal Pasqual (a qui, des d’aquí, saludem afectuosament), m’han suplicat que continuï amb aquest llegidíssim blog. Així doncs, avergonyit per un dels principals trets diferencials del meu caràcter (la inconstància), retorno al teclat. Perdonin! El final de la primavera és un moment de distensió  general.  Tot s’afluixa. El rigor s’estova. La coincidència amb el final de curs escolar també hi influeix. Tinc una sensació d’alegria infantil, com si encara anés a l’escola. Sempre seré un estudiant, un aprenent! El xivarri universal amb què els ocells del meu país em desperten cada matí em deixen en un estat de flotació embadalida i vaig d’un cantó a un altre sense preocupar-me de res; sense pensar en grans projectes personals o mundials, sinó simplement gaudint d’aquests  dies que s’estiren i s’estiren…

Darrerament vam participar a la Fira de teatre titelles de Lleida amb la nostra versió de “La tempesta”. Curiosament, la nostra proposta va crear força expectació, les entrades es van esgotar i vam acabar omplint el teatre de l’Escorxador de gom a gom. L’espectacle va funcionar molt bé i van haver-hi forts aplaudiments amb algun crit tipus “Uuuh!” que demostren la connexió de l’obra amb les parts més animalesques del públic.  Després van venir uns quants programadors a la Llotja i ens van fer grans lloances mentre treien l’agenda per contractar alguna actuació. Fantàstic! La fira ha fet de fira!

Però (altra vegada aquest “però”), encara continuo donant voltes a la insatisfacció que em produeix l’espectacle. Durant l’actuació veia els actors i els titelles molt lluny. El teatre de l’Escorxador és estret i llarg com una pista d’aterratge. I, de fet, vaig tenir la sensació que les ales de l’espectacle trontollaven sovint i fins i tot passàvem per zones de turbulències evidents. Els actors en tenen plena consciència, jo també. Què cal fer, doncs? Pensar-hi i treballar. M’hagués anat bé enregistrar en vídeo la funció per tal d’estudiar-la i dissenyar un pla d’atac. Però hauré de fer servir la memòria, que és una eina fonamental de tot aprenent de bruixot.

La sensació més estranya que tinc respecte el meu espectacle és que no hi passa res. Comença i acaba enmig d’una monotonia exasperant. Com és possible, això? Segurament, i perdoneu la pocasoltada, perquè als personatges no els passa res d’important. I si els passa res, no ho sembla pas, d’important. Aquesta és una de les claus més bàsiques de la interpretació i que falla en el nostre espectacle (que quedi clar que això és culpa de l’aprenent de bruixot, que no ha sabut ordenar bé les coses, no pas dels pobres actors…). Com n’és d’important una acció és el que la fa teatral o no. El nostre espectacle està en una fase formal, amb els moviments marcats i les reaccions igualment pactades, però en cap moment trontolla el sistema de valors de l’espectador o del personatge. El sistema ni s’immuta, i em queda un espectacle purament formal, preocupat exclusivament per la manera, amanerat.

Un altre element que falla es la identificació de l’espectador amb l’acció principal de l’espectacle. Si l’espectacle es basa en l’aprenentatge del perdó per part de Pròspero, això sembla un repic de campanes llunyà i fals. Com es mostra aquest aprenentatge, aquest procés? Bé, només es diu. Doncs anem malament… Hi podria ajudar si desenvolupés el joc narratiu dels tres titellaires quan escriuen a l’aire i diuen les acotacions, si hi afegissin més valoracions del que ha passat a l’escena i passarà, com en els cors del teatre grec. També hi podria ajudar si es treballés més la interpretació a partir dels titelles (manipulació física i jocs amb les veus). Però reconec que aquests titelles són d’una manipulació difícil. L’actor s’hi ha d’abocar totalment com si portés una màscara perquè, de fet, els titelles no són més que màscares. Però vaja, gràcies a Déu, en el teatre ni el fracàs ni l’èxit són per sempre. Tot es pot transformar i així ho estem fent amb “La tempesta” i així ho continuarem fent sempre. Ara, però,  “La tempesta” i “Sis Joans” els haurem de deixar reposar durant un temps…

Per a una companyia de teatre, el final de la primavera significa el final d’una etapa. A l’estiu no hi ha gaires actuacions. Això m’entristeix considerablement i s’hi barrejen la nostàlgia pels bolos passats (Gijón, Toledo, Leioa, Madrid…) amb una vague sensació de fracàs. El teatre infantil té un sostre econòmic tan baix que per força n’acabes sortint amb la cua entre les cames. La lluita per mantenir una companyia amb tres actors damunt de l’escenari és quixotesca. LLavors hom pensa: les coses milloraran algun dia? O ens jubilarem, la meva senyora i jo, explicant contes de pa amb tomàquet amb un titella a la mà i un somriure glaçat a la cara?

Aspirem a massa, ja ho sé. El problema és que crec que aspirem a la normalitat. I potser la normalitat del nostre país no és la de tenir un teatre infantil com el d’Alemanya. I això em costa d’acceptar. A mi m’agradaria tenir una gran companyia amb set o vuit actors i fer bolos al llarg de tot l’any. Servint al Príncep Totilau, això sí, però amb independència. Portant als escenaris infantils textos importants de la literatura universal, o assajos de dramatúrgia pròpia, o també espectacles de dansa, per què no? En canvi, la realitat econòmica ens porta a la reconversió industrial. El proper espectacle de la companyia serà d’una sola actriu. L’espectacle es dirà “Cavallet de cartró”.  Hem hagut de fer baixar les despeses per tal de poder fer pujar les qualitats artístiques. En el pot petit hi ha la bona confitura, nyigo, nyigo, nyigo…  Consolem-nos! D’altra banda, un espectacle amb una sola actriu també representa un repte artístic considerable que m’atrau molt. Obssessivament, diria jo. No haver de preocupar-me per pagar la gent és molt agradable. En aquest projecte tots hi fiquem el coll. L’autoexplotació és la base del projecte. I gràcies a això l’especulació artística és a flor de pell. Què en sortirà? Ja ho veurem al final de l’estiu!

Un bon dia, el Príncep Totilau baixà a la cuina del palau, que és on vivim els membres de la companyia quan no hi ha actuacions, i ens digué que li plauria, per als nens més petits del regne, un espectacle de poesia. -I vull que l’espectacle es digui “Cavallet de cartró”- , rematà enmig dels forts aplaudiments de tots els qui ens trobàvem allí. Un servidor, després de l’agraïdíssim acatament, se’n va anar a la biblioteca del palau a regirar llibres. Vaig anar omplint pàgines i pàgines de poemes adreçats als més petits: Carner, Gerau de Liost, Apel·les Mestres, Maragall, Verdaguer, Lola Casas, Joana Raspall, Miquel Desclot, Martí i Pol… Però: què fer amb tot això? Com ho hem de relligar? Cal fer-ho? Si partim del fet que els poemes seran de diferents autors i temàtiques és evident que la unitat dramatúrgica prové del fet que no n’hi ha. Si un nen llegís la nostra tria de poemes aniria saltant d’una cosa a una altra com una papallona en un camp de roselles.   Així doncs, aquests darrers dies he estat treballant en la dramatúrgia impossible de “Cavallet de cartró”. De l’àmplia selecció de poemes en vaig fent la destil·lació (paraula important!) fins arribar a la tria més essencial, més necessària. També busco músiques: Mozart, Schuman, Rossini…? Però que no quedi massa culte! Que som catalans! El Martí Doy va treballant en el disseny plàstic de l’espectacle. Li dic que m’agradaria tenir una caseta a l’escenari. I que l’actriu s’hi pogués enfilar al sostre… I poca cosa més… Després, un espectacle es crea a la sala d’assaig. Els assaigs començaran a l’agost.

Mentrestant, ja he començat els assaigs per a l’espectacle de dansa “Petruixka”, que s’escenificarà al Gran Teatre del Liceu la primavera vinent. La coreògrafa és la ballarina i directora de l’IT Dansa, Catherine Allard. La Catherine és una dona molt intel·ligent i amb una sensibilitat desbordant que està fent una feina magnífica amb els seus excel·lents ballarins de la companyia de l’Institut del Teatre. Ja us n’anirem informant en posteriors “posts”.

De moment, m’ho passo molt bé!

Aquesta foto no és la radiografia d’aquest “post”.

És la desembocadura del Llobregat on vam fer l´últim bolo de “La tempesta”? Tampoc!

És la desembocadura del riu Níger. Això sí que és un riu!

Fins aviat!

El sol

Com totes les coses que s’esperen durant molt temps, ja ha passat, com un llamp, l’actuació de Seis Juanes a San Lorenzo del Escorial. La Charo López ens va contractar, una dona guapa, alegre i simpàtica, és a dir: una dona intel·ligent. La Charo és una persona molt important dins la Red de Teatros de la Comunidad de Madrid. És per això que qualsevol lloança és poca. Bromes a part, la Charo és una dona agradabilíssima.

Amb un cop d’accelerador ens plantem al Hotel Galaico de… on era aquest hotel? La geografia es torna densa i borrosa aprop de les grans ciutats com Madrid o Barcelona. Ah! Sí! Era a a Collado Villalba… Més o menys. Anem a sopar a un restaurant nordamericà del centre comercial que hi ha al costat de l’hotel. M’agraden molt els centres comercials, sempre em fan la sensació d’estar enmig d’una àgora atenenca actualitzada. Els reis dels centres comercials són els yankees, com sempre. Ells en diuen “The Mall”. El sopar em fa recordar la meva estada al paradís, vull dir als EUA… La meva senyora i jo hi vam fer una estada força llarga fa uns quants anys. Allí vaig tenir l’oportunitat d’escriure el projecte dels Sis Joans que el TNC va coproduir un any després, i gràcies a aquesta terra d’oportunitats ara teníem l’oportunitat de menjar una hamburguesa al “Mall” de Collado Villalba. El cercle metafísic es tanca.

Les sis hores de furgoneta m’han apallissat i m’estiro al llit baldat i desfet. L’hotel té les parets de paper de fumar. La intimitat és grotesca. Gràcies a Déu la nit passa ràpidament, com tot en aquesta vida, i arriba l’hora del cafè. Pugem a la furgoneta per arribar al teatre i surt el sol. No hi ha ningú a la carretera, és diumenge i surt el sol. La creu de El Valle de los Caidos resplendeix matinera. Curiosament a Catalunya tot és a punt pel simulacre de referèndum independentista. San Lorenzo del Escorial és un poble amb aires de balneari aristocràtic. Veiem el Monasterio però passem de llarg, ens esperen a les 9 a l’immens cub blanc del teatre. Sembla que aquestes terres són propenses a la megalomania. El teatre és còmode i industrial, del tipus central nuclear. Un bon equip de tècnics, treballadors i amb bon humor, ens facilita la feina. M’adono que la majoria de tècnics de la Comunitat de Madrid amb els que he treballat tenen aquest tarannà. Deu ser una conseqüència natural del “cocido”. L’idioma dels joves madrilenys encara està viu. Són gent creativa que fa de bon escoltar, especialment quan parlen de “Majas” (vestidas y desnudas).

Demano al cap tècnic pel Mestre, que dirigeix aquest teatre. Em diu que no hi és i es lamenta del natural centralisme de “Los teatros del Canal”. Després m’ensenya la sala gran i he de seure al terra per no caure del mareig. A la caixa escènica de la sala gran s’hi podria construir l’Apolo XIII! Tornem a la nostra sala petita i una làmpada crema uns cables. Això em fa córrer a l’últim moment. Finalment ho tenim tot a punt per començar… excepte el públic. Avui fa sol i només s’han venut 60 entrades. La Charo està preocupada i jo també. El teatre és una afició tan superficial, tan prescindible! La Charo em diu que han tingut un hivern molt dur, que ha fet molt fred i que quan semblava que la cosa havia de durar per sempre, avui ha sortit el sol. Els pares i les mares ho tenen clar: les famílies fan salts d’alegria davant les finestres dominicals. Els nens es calcen amb uns bons mitjons per córrer tot el dia sota les alzines de la Sierra de Madrid. Mentre que, de moment, només hi ha una pobre dona amb el seu fill asseguda al solitari pati de butaques. Falten cinc minuts per començar. La Charo somriu i diu que li sap greu per nosaltres. A mi em sap greu per ella i el seu immens teatre. A l’últim moment la cosa s’anima i arriben dues o tres riuades de gent que omplen, gairebé, mitja platea.

Fem una bona funció. El públic calla, obsessiu. Aplaudiments forts, lloances contundents. Agraïment madrileny. La Charo està satisfeta. A mi em sap greu no haver fet l’actuació uns mesos abans quan encara nevava i haguéssim omplert el teatre. Ara la temporada ja s’acaba i queden poques actuacions. Amb l’arribada de la primavera el teatre és una cosa rara. No sempre ha sigut així. A l’època dels grecs, de Shakespeare, o de Lope, el teatre era solar. Què ha passat? És l’automòbil? És la televisió? O és el teatre? M’agradaria fer un teatre solar. Un teatre que fes venir la gent tant a l’hivern com a l’estiu. Un teatre on no hi hagués cap dubte d’escalfor vital. Un teatre alimentici, necessari. Però bé, la debilitat és total. La invisibilitat, absoluta. Aspirar a la fama és una vanitat ridícula però sí m’agradaria aspirar a que la gent pensés que els espectacles de La companyia del príncep Totilau són fiables com un cotxe alemany. Això, com sempre,  és aspirar massa.

Un procés de creació d’un espectacle és un procés fràgil i que s’ha de planificar molt bé per no estar esgotat en el moment de la batalla decisiva dels assaigs. Això ho he de tenir molt en compte pel proper espectacle de la companyia. Un espectacle que, si Déu vol, es dirà “Cavallet de cartró” i que escenificarà poemes per a nens molt petits ( a partir de tres anyets). A la tardor s’estrenarà. Ja us n’anirem informant…

Avui plou als jardins de la reina Rosamunda, la residencia primaveral del príncep Totilau. És un dia de descans després de la pallissa de l’actuació. Els meus muscles em fan preguntar-me: Durant quan temps podré fer aquesta feina de camioner? En aquest dia de descans m’he abandonat a un dels millors plaers que existeixen: la lectura. Llegeixo llargament en un dia de pluja. Llegeixo Nietzsche davant la finestra. El llibre triat és “Més enllà del bé i del mal”. Aquest llibre és molt agradable en primavera. El senyor Nietzsche va donant cops de bastó a tort i a dret i s’ha de vigilar una mica de no rebre’n un quan, per distracció, aixeco la vista cap el silenci verd dels camps. Avui plou. El cel es buida allargant la tarda. Si fos un mal escriptor diria poèticament:”Els ulls veuen com es multiplica el bes sobre la terra en la percussió monòtona de la pluja. L’aigua improvisa un riu damunt del camí. S’escampa una gassa densa entre les muntanyes. Un fulgor de plata recorre les fulles de l’ametller i després, cansat, sona un tro solitari. La pupil·la es tensa. La meva filla dorm mentre plou. La meva senyora cuina, ha collit les primeres faves de l’hort i prepara una simfonia per demà.”

Obro una de les últimes taronges de l’any i m’adono que la tranquil·litat s’ha imposat raonablement. Les preocupacions laborals de l’hivern han anat passant. Quan a l’inici de temporada hom anota a l’agenda les dates compromeses del calendari laboral, de vegades es tensa una xarxa que sembla  impossible de franquejar.  I ara, que ja ha passat gairebé tot, hom s’adona que no n’hi havia per tant. Ja només queda la Fira de titelles de Lleida, els assaigs de L’auditori per a “Wimoweh”, 4 bolos més, continuar desenvolupant el projecte “Petruixka” per al Gran Teatre del Liceu, i preparar “Cavallet de cartró” per aquest estiu, res de res…

Diuen que demà sortirà el sol i el sol surt per tothom! Així doncs, a treballar!

El carro de Febus! Altrament conegut com “El sol”!

Fins aviat!

No saber-ne més

Una de les sensacions habituals en la meva feina, i amb la qual no he aconseguit de conviure bé, és la sensació de no saber-ne més. En un procés d’escenificació arriba un moment en què ja no sé què més fer. A partir d’unes eines molt concretes he arribat a esprémer la totalitat de la meva creativitat i  en aquest moment de buidor sempre es posa en marxa una obssessió creixent per descobrir com continuar avançant . Això m’ha passat en la direcció de “A l’arca a les vuit”, una producció de la Fundació Xarxa que es pot veure aquests dies a la Mostra d’Igualada.

El fet que no sàpiga què més fer per millorar l’espectacle no vol dir, però, que n’estigui satisfet. La meva relació amb els espectacles acabats (o millor dit estrenats) sempre ha sigut una mica malaltissa. Els meus espectacles no m’han agradat mai. En general, han tingut més o menys gràcia depenent de la qualitat de la matèria prima i del procés de treball.  Ara bé, una sensació de felicitat complerta respecte un espectacle meu em fa venir basques nomes de pensar-hi. Això, evidentment, és una forma com una altra de neurosi. Tinc una mena d’ horror a la cosa definitiva, a la cosa quieta, que associo a les coses mortes que només poden esperar la putrefacció i anihilació…  Així que, quan acabo un procés d’assaigs, sempre em domina l’obssessió per trobar maneres de millorar-lo, de continuar avançant i no parar mai. Les obres d’art que m’agraden no són mai coses quietes. Ni la pintura, ni la literatura, ni la música que m’agrada són coses quietes. Sempre les percebo en moviment. Fins i tot la bona escultura la percebo en moviment. Quan m’apropo a un nu de Maillol, tinc la sensació que la senyora em donarà una bufetada de marbre en qualsevol moment.

En la meva feina, salvant les distàncies,  mai no assoleixo aquesta barreja d’obra acabada i mòbil alhora. Evidentment, el teatre és l’art d’allò irrepetible i per tant no es pot fixar mai. El problema sorgeix quan no saps què fer per avançar més, per millorar el que s’ha fet i apropar l’espectacle a la zona màgica de l’art veritable. Potser una de les característiques d’aquest art veritable és que no sembla tenir autoria. Sembla un producte de la naturalesa amb autonomia pròpia. La feina del director no consisteix, doncs, en mirar-se a un mateix i expressar-se perquè hom té coses a dir, sinó que es tracta, més aviat, d’obrir les portes a móns necessaris que existeixen en els territoris paral·lels als de la comprensió quotidiana. O com diria molt millor Lorca “Yo no soy un poeta, sinó un pulso herido que ronda las cosas del otro lado”. L’art ha d’obrir móns i l’artista ha de ser un humil porter. O en tot cas un enderrocador de parets. Oblidar-se d’un mateix, doncs, és fonamental. Dalí deia que per pintar bé s’havia de pensar en una altra cosa. Això sempre m’ha fet ballar el cap…

Així doncs, quan em trobo davant d’un espectacle acabat i no sé com millorar-lo, què he de fer? Cap a on he de dirigir la meva obssessió? Primer de tot cal detectar d’on vénen les senyals d’insatisfacció. En el cas de “A l’arca a les vuit”, tot i acceptar que és una de les millors coses que he dirigit mai (gràcies als actors), també em deixa insatisfet. La il·luminació, per exemple, podria ser millor. Però això té fàcil solució. Vol hores davant el plànol de llums, tot i que cal tenir en compte les hores de muntatge i la quantitat de material que es trobarà la companyia anant de bolos. L’escenografia és el que és, donat un pressupost limitat. Res a fer-hi. En tot cas la il·luminació hi pot ajudar. La feina de guàrdia urbano (és a dir, la meva: tu entres per aquí, surts per allí, t’atures aquí..) em sembla correcte i no hi veig possibilitat de moltes millores, o potser sí, no ho sé. El lloc d’on ve el grau d’insatisfacció més gran d’aquest espectacle és del territori de les idees. Mirant l’espectacle, penso: Què estan dient? Quina importància té això que diuen? El públic com s’hi sent identificat?

Aquests darrers assaigs he tingut la sensació de fer una cosa marcada, feta tècnicament, però on hi havia una mica de desconnexió dels actors respecte la ideologia de l’espectacle i per tant l’efecte de la identificació era un punt superficial. El públic, per anar bé, sempre hauria de pensar: “Sí, jo podria ser aquest personatge!” Per aconseguir això la clau és el compromís ideològic de l’actor. L’actor s’ho ha de passar bé fent de demiurg d’una realitat encara no expressada pel públic, però viscuda. L’actor ha de ser còmplice d’un acte de transgressió de la realitat convencional. Tota la companyia ha de compartir el mateix pla i cadascú desenvolupar-hi les seves habilitats, com en una banda d’atracadors del banc de les normes quietes. La perversió ha de ser total. Un actor ha de ser un fill de —-, com diria el mestre.

Identificar què és el que transgredim és una feina imprescindible i que està als fonaments de tota escenificació. En el nostre cas, la transgressió està en la manera de parlar de Déu. L’espectacle evidencia, mostra, ridiculitza i es compadeix de les maneres de parlar sobre Déu de tres pingüins i, per extensió, dels éssers humans. Transgredir no vol dir trencar vidres, tirar-se rots i pets o fer més o menys el gamberro. Per a mi transgredir vol dir ampliar el territori d’allò possible. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Depèn del gust de cadascú… En qualsevol cas s’ha d’aconseguir sorprendre l’intel·lecte del públic. Crear el que Plató anomenava θαυμάζειν, és adir: admiració i estranyesa. El trencament dels límits queda clar en el nostre espectacle? Jo crec que sí, però potser es podria anar més a fons si els personatges també hi anessin. En el cas que ens ocupa, doncs, potser els personatges podrien ser més interessants, i que ens expliquessin més coses de la seva manera de pensar particular. Això com es fa? Com diu la dita, marejant la perdiu, fent altres coses no relacionades amb l’acció de les escenes, col·locant els personatges en situacions improvisades que ens puguin ajudar a aprofundir-los.

Aquest tipus de feina necessita un treball d’improvisacions més o menys dirigides. És clar que s’ha de buscar la utilitat de la improvisació. Però és l’actor qui sempre hi té més a dir. És necessari que l’actor senti el personatge com a propi. Això pot semblar molt evident, però als directors insegurs com jo de vegades ens agrada controlar-ho tot. Lligar tots els ingredients és la principal tasca del director, no pas crear-los. En aquest lligam, la gràcia rítmica és la base de tot. L’espectacle ha de ser una unitat musical (rítmica). El moviment dels actors ha de basar-se en la dansa, en la continuïtat, en el contrapunt, en les dinàmiques, etc… El que més m’horroritza són els temps morts. Són moments en  què l’espectacle mor, desapareix la gràcia i tornem a la sòrdida realitat. Són petits fragments de segon per on l’energia de l’espectacle s’escola i desapareix. La qüestió, però, és no anar com una moto, sinó jugar amb els tempos. Als ignorants els agrada molt dir: “li falta ritme”. Amb això volen dir que tenen l’orella acostumada al rock and roll o que creuen que l’art ha de ser com una percutora del Ministeri de Foment. Tac, tac, tac, tac, tac! La qüestió és no confondre la velocitat amb el ritme. El ritme ve donat per l’interès. Un adagio té una intensitat rítmica molt més gran que una avorrida metralladora.

Però, a veure… On hem anat a parar? Estàvem parlant de com millorar un espectacle quan un no en sap més. Com hem arribat fins aquí? Ah! Per l’obsessió! Una obsessió que m’acompanya sempre. Ressona a cada pas. Caminar és un bon remei. De fet, caminar, és el millor mecanisme per desentortolligar problemes. El culte a Dionís també funciona, però a la meva edat… Després, quan s’ha detectat quin és el problema i com solucionar-ho, cal fer-ho. I per això és necessari dedicar-hi temps. Actualment, però, tenir temps és un luxe inassolible. El temps de la gent és molt car. I per això acaba imposant-se el conformisme de:  “Bé…, així no està tan malament…” De vegades, l’esgotament també hi influeix. I em queda una pedra a la sabata. Em diuen: “Home, no exageris! Només mires les coses dolentes d’un espectacle.” És cert, és la meva gepa professional. Fins i tot quan surto al carrer només miro les coses que no funcionen o que són lletges.  Caminar, tornem-hi, ajuda a donar una bona perspectiva de la importància de les coses i a apreciar la bellesa. L’art se’l van inventar grans caminadors. Poques coses són tant boniques com un cel rogent sota una alzina, després d’una hora de caminada amb la meva senyora i la meva filla. Cal entrenar el cervell a la positivitat. L’obsessió feliç és l’ideal. A això, els psicòlegs nord-americans en diuen FLOW. Tot i no saber-ne més,  doncs, mirarem d’aprendre’n més, rinxolant el rínxol amb un somriure.

Sabeu qui és aquest? És l’inventor de l’admiració i l’estranyesa! La θαυμάζειν! És Plató!

Fins aviat!

El mestre

El príncep Totilau m’ha donat permís per deixar el palau durant dos dies i anar a gaudir de l’últim espectacle del meu mestre Albert Boadella. Així doncs, seguint la meva passió particular, aquesta Setmana Santa he anat de processó cultural fins a Madrid. El pla era molt senzill: Ave, bocata de calamares, Joglars, hotel, Prado i Ave.

El meu pare m’acompanya a Lleida per agafar el tren. El viatge és assolellat i ens distreiem amb una animada discussió sobre el mestre i el seu exili a Madrid. L’Ave és el metro d’Espanya. En un moment et plantes a Atocha i això em dóna una sensació d’irrealitat que em mareja una mica. Madrid, abans, era una ciutat llunyana i un punt mítica. Quan en les meves gires teatrals de joventut arribava a Madrid, havia hagut de passar per un munt de ports perillosos on ens esperava la neu i la pluja. Ara l’Ave és ràpid com una bufetada però que no fa soroll.

El primer que faig és buscar el passat, que es concreta en la forma d’un bocata de calamares. Quan era jove aquest entrepà em semblava una cosa exquisida, molt adequada al meu estómac disbauxat. Just a Atocha hi havia “La joya”, un bar d’entrepans on feien “el mejor bocata de calamares del mundo”. Si en compraves dos et regalaven un litre de cervesa, així que demanàvem els entrepans de dos en dos. “La joya” era un bar petit i brut, amb el terra ple de papers, vasos de plàstic i trossos d’entrepà. Els cambrers eren molt simpàtics, com és habitual amb els cambrers de Madrid. Sempre he pensat que és en aquesta ciutat on la principal professió dels espanyols (és a dir, la de cambrer) arriba al seu grau més alt d’excel·lència.  “La joya”, però, estava tancada. I pel gruix de papers enganxats als seus vidres feia molt temps que havia deixat de servir. La decepció és enorme. Penso que potser tot era un somni, i que mai tornaran aquells temps de felicitat juvenil. Continuo caminant sense gaire rumb i entro al primer bar on anuncien el preuat botí. El bar està molt buit, i això em fa sospitar. Començo a queixalar l’entrepà i quin desastre! Tempus fugit irreparabilis! El meu cos no aconsegueix empassar-se el porexpan que fan servir com a pa. Els calamars fan una bola de cautxú a l’estómac i surto de l’estafa amb el cap cot. Penso que el meu cos ja no és el que era i ara no aguanto res. Ah, aquells temps desapareguts per sempre! Ubi sunt?

Caminar per Madrid és un exercici agradable.  Fa sol i tinc temps. Els madrilenys semblen gent naturalment feliç. Potser perquè no aspiren a res. Són feliços sent com són.  Els madrilenys, com a molt, aspiren a ser nordamericans. Però bé… això ens passa a tots. Aquesta és la raó de que l’ambaixada dels EEUU sigui un dels llocs més importants de Madrid. Passo pel Círculo de Bellas Artes i penso en els grans escriptors del segle passat: Valle, Machado, Lorca…  Continuo caminant i l’obssessió per Lope s’imposa. Veig a Lope a tot arreu. Lope caminant, Lope seduint, Lope escrivint, Lope, Lope, Lope.  Així, pas a pas, arribo a los Teatros del Canal i com que he arribat molt d’hora busco un Starbucks per llegir una mica en algun dels seus sofàs i passar l’estona fins que comenci l’espectacle de Els joglars. Encara estic una mica marejat per culpa d’aquest Ave a tota pastilla i vull mirar d’estar en plenes condicions físiques i mentals per gaudir de l’últim espectacle de Els Joglars. Poca broma! Cada últim espectacle de Els joglars ha sigut sempre un pas important en la meva biografia personal i professional. Potser per això estic una mica marejat? Serà una variant del sindrome d’Stendhal?

Arriba l’hora d’entrar al teatre, que és com una mena de gran congelador amb escales mecàniques i llums de neó. A la platea hi ha molt moviment. Gent de totes les edats i aspectes van omplint els seients fins que queda una sala plena com un ou, magnífica. Bravo, abans de començar. Puja el teló. L’espectacle m’agrada moltíssim. Se’m fa difícil parlar-ne. Em deixa un caos de sensacions i idees difícils de destriar i que es dipositaran al meu cap al llarg dels propers mesos. Comença i acaba amb dos magistrals efectes teatrals. Al mig hi ha una gran festa. Els joglars estan en una altra òrbita teatral. No hi ha, en aquest país, una companyia amb l’energia, l’alegria, les ganes de festa i la valentia per realitzar venjances ideològiques com Els joglars. No hi ha una companyia amb les ganes de connectar amb tothom i amb l’absència (o ocultació) d’intel·lectualismes com Els joglars. Una companyia, en definitiva, que aconsegueix allò que sembla tan  simple: que ens identifiquem en cos i ànima amb el que passa a l’escenari i identifiquem un món del qual venjar-nos. Espectacle i públic som una sola cosa amb Els joglars. Em marevella la tranquil·litat comunicativa de l’espectacle, sembla fet sense esforç. Tot és claríssim, no hi ha dubtes. Quina cal·ligrafia! En acabar l’espectacle hi ha uns grans aplaudiments. Penso: això no és cultura, això és una festa per la vida! El que més envejo de Els joglars no és el talent i la capacitat de treball de l’Albert Boadella i els seus actors (cosa de bruixeria), el que més envejo és aquesta sensació que tota la companyia té un sol objectiu. Un col·lectiu que és una unitat dalt de l’escenari.  ¡Todos a una! Això dóna una meravellosa sensació de prodigi enmig d’un panorama teatral espanyol caracteritzat tristament pels mercenaris oportunistes i els aspirants al funcionariat.  Els aplaudiments ressonen dins el meu cap mentre em perdo pel metro de Madrid. Bravo! Bravo! Bravo!

L”endemà em llevo en un hotel als afores de Madrid. Com que sóc de poble, baixo caminant fins al Museo del Prado. El ritme caminat de l’Stabat Mater de Vivaldi m’acompanya durant la passejada. Deu ser la setmana Santa… O potser la coreografia “Minus 16″ d’Ohad Naharin que vaig veure fa un parell de setmanes al Liceu… La qüestió és que aquesta música se m’ha clavat al cap. Després de cafeïnar-me entro a l’exposició temporal del Prado “El arte del poder”. És una exposició brillant i divertida. “El Diós Marte” de Velázquez és un “cachondeo”. Aquest pintor era de la broma. Després em perdo en les boires de Tiziano. Unes boires de color de mel, de fang i de sang… Cuirasses de la Real Armeria. Els magnífics relleus dels cascos brunyits de Carles V devien fer l’efecte de portar un plat de macarrons al cap. El populatxo deuria posar els ulls en blanc. Passo a la exposició permanent i Tiziano, altre vegada, em fa un gran efecte. Quin munt de carn tan ben posada! Quin quadre més delicat “La dolorosa”! Stabat Mater dolorosa! Ah, ara ho entenc tot! És la connexió veneciana: Vivaldi i Tiziano.

De Tiziano passo directament al Greco. Es fa tard. M’entretenc amb “El caballero de la mano en el pecho”, després amb les estructures humanes grogues, blaves i verdes que pugen al cel. Aquest quadres verticals de El Greco, quina meravella! Les sales de El Greco són un bon lloc per enamorar-se. Però, per desgràcia, la meva senyora i la meva filla no hi són,  m’esperen a casa, i el tren és a punt de marxar. Surto corrents de El Prado i entro un moment al bar Brillante (un bar realment brillant) i demano un entrepà de calamares. Per fi l’he trobat! Aquí m’informen de tot: els antics propietaris de “La joya” ara han obert aquest gran i resplendent “Brillante”. Els entrepans mantenen la seva qualitat exquisida. Són calamars d’aire que m’eleven al primaveral “cielo de Madrid”. Entra un pardal al bar i el cambrer em diu que “lleva aquí dos años. El año pasado venia con la familia y los alimentava…”. Jo em reconcilio amb Madrid i el seu bocata de calamares tan famós. Potser no m’he fet tan gran!

És Tiziano? És el Greco? No! És el Mestre Albert Boadella!

Fins aviat!

La furgoneta

Fa un any, el príncep Totilau ens va fer la gràcia d’una gran i potent furgoneta. És una Wolkswagen Crafter de la qual em sento molt orgullós. Tot i que sento fàstic pels cotxes i que la bogeria social per aquestes màquines em produeix una gran indiferència, les furgonetes són una altra cosa. Un aprenent de bruixot necessita una furgoneta, penso; i algun dia, si Déu vol, tindrem camions. Serà el moment de felicitat suprema!

Aquest cap de setmana hem viatjat fins a Toledo amb la nostra furgoneta. Teníem un parell de bolos de “La tempesta” al magnífic Teatro de Rojas. El viatge és d’unes sis hores. Creuem Espanya com un llamp, no es fa gens pesat. A 120 km/h pujem els ports de Calatayud amb la sensació que tot és possible. El meu antic carro de Tespis tenia un motor de 90 cavalls i en quedàvem clavats a les costes per entrar a la Meseta. Ara tens la sensació de volar… Durant el viatge fem treball de text. Els actors repassen el text i jo, al volant,  faig algun canvi en les rèpliques per tal que la dramatúrgia quedi més clara. El tema de “La tempesta” és el perdó; així doncs, afegim un parell de rèpliques que ajuden a fer un final més conclusiu. Els actors realitzen aquests canvis sense assajar, directament davant del públic. Això fa que l’efecte es percebi de manera més nítida. Els actors necessiten d’aquests passis de text a la furgoneta per estar tranquils. A més, en aquests bolos la meva esposa ha de substituir a la Fiona, i no ha fet mai el seu paper. La meva senyora va tenir la nostra primera filla fa un parell de mesos i al cap d’un mes i mig ja tornava a ser damunt dels escenaris subtituint els actors quan aquests tenien altres compromisos.  La meva esposa ens dóna una lliçó de professionalitat i de manca de fums i vedetisme que és el que constitueix l’autèntic actor. És l’actor que no pensa en sí mateix, sinó en el teatre, en els personatges i en la història que estem explicant. A la furgoneta, doncs, hi venen el Jaume, la Maria i la Clara, actors;  la petita Laura de dos mesos (que es porta molt bé),  i els meus pares, que la bressolaran, entre cametes, durant les funcions. ¡Només falta la gallina! Aquestes coses em fan la sensació de retornar a una professió antiga, precària y divertida.

Toledo té un skyline molt bonic. L’Alcazar és un volum impressionant. El Tajo fa un arc silenciós al voltant de la ciutat. Ens apropem a les muralles seguint el GPS i hem de trucar la policia perquè ens acompanyi fins el teatre. Així ho fan amb totes les companyies. La furgoneta ha d’anar contra direcció i la policia ens escorta fins a les portes del teatre. Allí ens espera l’Eugenio, el cap tècnic del teatre. Un home de la feina amb un bigoti d’autoritat ben definida. L’Eugenio és d’aquells tècnics que em produeixen una gran admiració i respecte. Sap el que es fa i li agrada fer-ho. Això, entre els tècnics, no és habitual. Fem un muntatge ràpid, mentre els meus pares van a visitar el barri jueu de Toledo amb la nostra filla. Jo faig algun error de principiant en la ubicació dels focos. Sempre seré un aprenent! L’Eugenio em fa petits retrets des de la simpatia i el bon humor. Provem el so, la funció comença i ens falla un micro. Misteris de la tècnica! El públic aplaudeix feliç i, ple d’agraïment, saluda als actors quan aquests s’apropen a platea amb els titelles. Els actors es fan fotos amb els nens.

Sortim al carrer. Fem un menú de cuina castellana molt bo i barat, al costat d’uns alemanys molt ben educats. Passejem per Toledo per pair els callos i visitem la Catedral. Pels que tenim DNI espanyol l’entrada és de franc. És en aquestes petites coses quan em sento més orgullós de ser espanyol. La Catedral em fa pensar en Granada. M’agradaria tornar-hi. Com que tenim poc temps, no podem fer més el turista i tornem al teatre. Això d’anar de bolos no et permet fer gaires visites. Viatjar sense viatjar. És una llàstima! En tot cas fem un turisme darrere dels vidres de la furgoneta. Algun dia tornarem a Toledo amb més temps. La segona funció va més bé que la primera. El micro funciona. El públic aplaudeix amb més força. La meva mare, que ha vist la funció entre cametes, diu que li ha agradat molt. Els canvis que hem anat fent a l’espectacle des de que el vam estrenar l’han millorat decisivament i ara comencem a assolir els objectius que teníem amb aquest projecte: Fer un Shakesperare per a nens sense adulterar Shakespeare, i, sobretot, parlar del perdó.

Sortim de Toledo mentre la foscor de la nit s’imposa i conduim dues hores fins al hotel Zenit d’Alcolea del Pinar. Un hotel mític per a la nostra companyia i per a molts camioners. El sopar és abundant, les habitacions una mica fredes. El soroll de camions que passen per l’A2 és constant. Dormim amb una son prima. A l’endemà em llevo d’hora i vaig a llegir al bar amb un bon cafè americà a la taula. Aquest hotel és una mica destartalat i depriment però sempre hi acabem tornant. Al bany hi ha una guixada on hi diu “putos empresarios”, una altra “todo es arte”. Venen pastes artesanes numantines a la barra del bar. Numància!  Sento una immediata connexió amb la resistència dels numantins i la nostra feina. Recordo que Woody Allen diu que el 80% de l’èxit depèn d’insistir. Deu ser que encara dormo. Surt el sol i està tot nevat i glaçat. La carretera, però, està neta. Arribem a Lleida amb un sol de primavera. Ens avisen que a Catalunya hi ha un temporal de neu fortíssim. A Lleida empaquetem a la Maria (metafòricament, és clar…) dins del tren per tal que pugui arribar a Barcelona amb més seguretat. La resta provem de passar la Panadella. La carretera es va convertint en un malson després de Tàrrega. A la baixada de la Panadella el silenci és absolut, la concentració total. No es veu la carretera. Un antic accident quan tornavem d’un bolo enmig d’una nevada em fa estar especialment alerta. Per fi arribem a Igualada. Coloquem el Jaume dins el seu cotxe perquè pugui tornar a Vilafranca. La resta fem cap fins el Palau d’Hivern on ens espera el príncep Totilau. La nevada acaba de tallar la carretera darrere nostre.  Hem arribat just a temps! El príncep ens ha preparat un bon dinar i la llar de foc de la cuina del palau està encesa. És molt agradable tornar a estar sota la protecció del nostre estimat príncep. Visca el príncep Toilau!

El nostre carro de Tespis amb motor d’explosió!

Fins aviat!